El 4 de desembre de 1999 la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial Eivissa, cosa que va suposar el reconeixement universal d’alguns dels valors naturals i històrics que durant segles han caracteritzat la ciutat.
Autenticitat, perfecció tècnica, excepcionalitat i excel·lent estat de conservació són els valors reconeguts per la UNESCO en els béns patrimonials d’Eivissa, uns elements que aquest organisme ha enaltit amb l’objectiu de garantir la seua conservació.
L’única Ciutat Patrimoni Mundial d’Espanya banyada pel mar, punt de trobada de navegants i comerciants durant molts segles, on la diversitat de cultures ha aportat una gran riquesa.
Dalt Vila
La ciutat antiga es va desenvolupar a partir del primer assentament fenici al Puig de Vila. Segons els textos clàssics, Aiboshim, la ciutat de Bes, va ser fundada l’any 654 a.C. Durant tota l’època púnica va ser un centre comercial de gran vitalitat que exportava productes manufacturats a nombrosos punts del Mediterrani. Gaudia d’autonomia política i comercial, que es va intensificar com a ciutat confederada de Roma.
Al segle X, Madina Yabisah formava part dels territoris d’Al-Àndalus. L’etapa de dominació àrab va deixar profundes empremtes a la ciutat i a tota l’illa.
El 8 d’agost de 1235 les tropes catalanes de Jaume I van conquerir l’illa implantant el cristianisme, la cultura occidental i es va instaurar un sistema feudal. El 1299, Jaume II, rei de la Corona d’Aragó, va crear la Universitat, un sistema d’autogovern que es va mantenir fins al 1717.
En època medieval van sorgir nous edificis, tant de caràcter civil com religiós. El segle XV va ser una època de bonança, que es va plasmar amb l’aparició de noves cases i altres construccions amb elements decoratius renaixentistes. Els atacs del segle XVI a la ciutat i a l’illa de l’armada turca, van posar de manifest la debilitat de les antigues muralles medievals, per la qual cosa finalment van ser substituïdes pel recinte abaluardat renaixentista que encara es conserva.
El conjunt de Dalt Vila declarat Patrimoni Mundial ens ofereix actualment una gran quantitat d’opcions al passejar entre els seus carrers històrics. Els elements explicatius ens permeten entendre què era Dalt Vila a l’Antiguitat.
Las murades renaixentistes
A la ciutat sempre hi ha hagut murades, en època clàssica i en textos medievals es descriuen com a fortes i poderoses, però a partir del segle XV ja no són útils per a la defensa davant la modernització de les armes de guerra i el 1555 es comença una renovació i fortificació impulsada per Carles I i Felip II.
El projecte va ser dissenyat per l’enginyer Giovanni Battista Calvi. En una primera fase es van construir sis baluards seguint el perímetre de la fortificació medieval existent. Calvi va abandonar l’illa i el 1575 l’enginyer de la Corona Jacobo Paleazzo Fratin es va fer càrrec de les obres. Va modificar el projecte original ja que s’havia desenvolupat un barri extramurs al Puig de Santa Llúcia i va considerar oportú protegir-lo. Per això va reorientar el Baluard de Sant Joan i va construir-ne un de nou, el de Santa Llúcia, obrint, a la cortina que unia aquests dos baluards, la porta principal de la fortalesa: Porta del Mar o de ses Taules.
Aquesta porta principal monumental està flanquejada per dues estatuetes romanes i, sobre l’arc d’entrada, apareix una gran làpida commemorativa amb les armes de Felip II, l’escut de la ciutat i una inscripció en la qual figura la data de 1585, any que no correspon amb la finalització del recinte, ja que durant la darrera dècada del segle XVI van continuar les obres, aquesta vegada dirigides per l’enginyer Antonio Saura.
La necròpolis púnica des Puig des Molins
És la necròpolis més extensa i millor conservada de tot el món. Situada al Puig des Molins, va ser el cementiri de la ciutat d’Eivissa durant tota l’antiguitat.
Es troba a uns cinc-cents metres a ponent del Puig de Vila, en el mateix lloc on està situada la ciutat des de la seua fundació per fenicis a finals del segle VII a.C. Com és habitual, a les ciutats fenícies l’espai dels vius i el dels morts estaven propers, encara que separats per un accident geogràfic. El seu nom deriva dels molins de vent que van dominar el seu cim des d’almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals avui només queden alguns d’ells. En un d’aquests molins van viure durant uns dies la parella d’escriptors formada per Rafael Alberti i María Teresa León durant la seua estada a l’illa, al juliol de 1936, just quan va esclatar la Guerra Civil.
El cementiri inicial, establert a finals del segle VII a.C. pels fenicis, ocupava una zona concreta a la part baixa de la pendent i va experimentar un enorme creixement a causa del desenvolupament de la ciutat en èpoques púnica i romana.
Posteriorment els terrenys van ser utilitzats per ús agrícola, la pendent va ser dividida en bancals on es van plantar oliveres, ametllers, algarrobers i figueres, juntament amb els molins de vent.
Actualment, la pendent forma part del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. El munt està cobert per una capa espessa de vegetació arbustiva i es calcula que només comptant les tombes d’època púnica, els hipogeus, hi ha unes 3.000. El museu posseeix moltes obres que es poden admirar, encara que destaca per sobre de totes elles la terracota de tradició grega hel·lenística que representa el bust femení de la deessa Tanit, autèntica icona de l’illa.